Dia 7

El cartell “en dejú” sobre el meu llit anuncia que avui és el dia indicat per l’ecografia transesofàgica. M’han comentat que està programada per les 9h30. Ara són les 6h00, tocarà esperar pacientment. Tinc curiositat per la prova i pels seus resultats. La tècnica em té intrigat. Els minuts passen lentament. Porten l’esmorzar al meu company, a mi em recorden que m’he d’esperar a la prova. Els minuts segueixen passant lentament. La ràdio i mirar a la paret la meva companyia i distracció. Arriben les 9h30, les 9h45, les 10h00 i segueixo esperant. Aquí aprens a ser pacient en tots els sentits. A les 10h20 arriba el meu transport. Porto pràcticament dos dies sense parar per l’habitació i xerrant amb un i amb l’altre. El protocol em recorda que estic malalt. Assegut a la cadira i embolcallat amb un llençol de Sant Pau em retorna a la crua realitat, has patit un ictus i estàs malalt.

La sala per l’ecografia transesofàgica està a la mateixa planta però al bloc A. El recorregut és curt i m’aparquen en un passadís. Adopto cara de malalt. Una infermera es fa càrrec de mi i em condueix a la sala de les ecos. El lloc és sòrdid i trist sense l’espectacularitat i la imponent majestuositat de la màquina de ressonàncies. A la sala només una llitera i la taula i la pantalla per fer ecografies, tot molt sobri. La infermera em pregunta una i una altra vegada si estic en dejú. Diu que m’ho preguntaran constantment. Aprofito un moment que surt i quan torna li deixo anar que encara estic en dejú, ella somriu. Hem aconseguit tallar la posada en escena de tensió. Em diu si m’han fet mai la prova aquesta. Responc que no. Em demana que em posi de costat sobre la part esquerra i omple el meu pit de cables, torno a estar monitoritzat.

De sobte entra a la sala la persona que farà l’ecografia, es tracta d’una noia jove. Agafa l’ecograf i comença a treballar externament per sobre el meu pit. Veig les imatges a la pantalla. Diligentment va fent captures de pantalla i emmagatzemant informació. Tinc la sensació que té ganes de trobar alguna cosa. De tant en tant pregunto si tot va bé i respon que si. Després de pocs minuts acaba la feina i entra a la sala una altra persona. Es tracta d’un home d’edat indefinida, jove però amb cabells blancs. Ara ja anem per feina. La noia em posa a la boca un anestèsic i em demana que empassi. Jo compleixo les ordres sense protestar. Em queda un regust de xarop a la boca i la part alta del coll. El senyor té un aparell espectacular a la mà amb un cable llarg. M’explica que la part complicada és l’entrada i el pas pel coll. Quan noti això em demanarà que empassi. Diu que un cop això superat no hi ha sensació de nàusea i només una molèstia al coll. Tot apunta a que la cosa serà èpica.

Bé el moment és arribat. Em posen un empapador sota el pit per les babes. Un empapador? La cosa no pinta bé. Em fan obrir la boca i m’introdueixen l’aparell. Em posen un protector, a les dents, que he de mossegar. La imatge no és molt digne però un intenta mantenir la compostura. La situació crítica està a punt de succeir, el cable arriba al principi del coll. Les imatges que em venen al cap són poc edificants i no aptes així que me les callo. Em demanen que empassi fins a tres vegades. No noto nàusees. Poso tot el meu esforç en aconseguir el repte però és complicat. Que et burxin el coll així no és gens agradable. Entenc que la gent pugui muntar autèntics espectacles en situacions similars. Per sort, no és el meu cas. Acabo notant el cable metàl·lic baixant pel coll. Un cop instal·lat comença l’eco. El que noto és el cable com va girant dins meu. Puc gaudir de les imatges, veig la pantalla. Tot sembla al seu lloc excepte alguna cosa sense importància. Un parell de cops em demana que faci la força amb la panxa i m’introdueixen alguna cosa per la via que encara porto al braç esquerra per veure si el cor ha tingut alguna cosa a veure amb l’ictus. Tot sembla indicar que no hi ha cap relació. Quan sembla que la tortura acaba s’esperen un moment. Han de consultar un detall amb un superior. El senyor marxa del despatx i torna als pocs instants. Mala sort, el superior està parlant per telèfon i m’he d’esperar una estona. La situació és força desagradable. Un parell de minuts, que es fan eterns, més tard torna a buscar al superior i apareix, aquest cop si, amb ell. Analitzen les imatges, giren un parell de cops més en cable interior i donen la feina per acabada. Tot sembla en ordre. Ara només queda l’extracció. Recullen l’artefacte i aquest finalment abandona el meu cos. Em treuen el protector de la boca i l’empapador executa a la perfecció la seva tasca d’empapar. Malgrat veure l’aparell fora les sensacions són que encara corre per dins. Em feliciten perquè m’he portat molt bé. Mare meva, penso jo. Tot ha estat en fi de bé, però tela, tela la prova.

Recupero el meu lloc al transport, el meu llençol de Sant Pau i estic aparcat uns minuts al passadís reflexionant sobre això que acabo de viure. Finalment recupero el meu lloc a C330. Torno després d’una hora d’haver sortit. Ara he d’esperar dues hores abans de menjar res de res.

A darrera hora del matí em ve a veure el Dr. Martí Fabregas, com no, em troba a la sala comuna i anem xerrant cap a l’habitació. Ve amb els papers de l’alta a la mà. Em diu que tota la feina i les proves que havien de fer per ara ja estan fetes. Es confirma que ha estat un accident i puc fer vida normal. A partir d’ara adiro com a preventiu cada matí. D’aquí tres mesos em tornarà a visitar després d’una ressonància que m’han de tornar a fer, vol veure l’estat de la lesió i finalment visita amb l’hematòleg per acabar de completar l’estudi de la sang. Cal portar tots els papers al meu metge de capsalera, em sembla que no el conec. Quina carta de presentació més guai li portaré. Encaixada de mans i m’acomiado del doctor.

Ara només em queda l’alta d’infermeria. Li comento a la Lidia que m’han donat l’alta i ella va a preparar els papers per l’alta d’infermeria. Donada l’hora aprofito per dinar i menjar de postres l’esmorzar que tenia retingut per les infermeres. La Lidia, la infermera, em porta els papers i ens acomiaden. Tot xerrant em diu que a partir dels 50 ja se sap. Ja se sap què?

M’acomiado de Sant Pau i surto al carrer. Les sensacions són estranyes més per portar 6 dies aquí que per no trobar-me bé. Tinc la sensació que noto al cervell processar les coses abans de prendre decisions que abans eren automàtiques. Penso que només són sensacions. Un ictus és una malaltia molt greu, sóc conscient que he tingut molta sort i malgrat això no penso que es pugui repetir, no tinc aquest por o angoixa.

Moltes gràcies a tots/es per deixar-me compartir aquest viatge interior i per les mostres d’amistat i afecte rebudes. Lamento profundament haver-vos angoixat si ha estat el cas. Totes aquestes mostres m’han renovat l’energia vital. Si aquest escrit serveix per donar a conèixer una mica més el què és un ictus i/o ajuda, a algú o algun familiar d’algú que l’hagi patit o el patirà, a fer el trànsit més lleuger, estic més que satisfet

.

Qui sap el què és bo i el què és dolent.