Dia 2

Qui sap el què és bo i el què és dolent

6h45. Moment culminant. El despertar és apoteòsic. No puc empassar, noto formigueig al quadrant superior dret de la cara i no em puc incorporar. Scannejo les extremitats i noto la força de sempre, malgrat això no hi ha manera d’incorporar-se, l’estabilitat és 0. La caiguda cap a la dreta és exagerada. No poder empassar genera una certa angoixa, no poder empassar comporta també dificultats de llenguatge. Moment perfecte per trucar al 112. Després de les comprovacions telefòniques pertinents envien una ambulància. Mentre esperem intento vestir-me, s’aconsegueix amb molta dificultat i una gran dosi d’ajut extern. Sense aquest ajut l’èxit de la missió hauria estat impossible. Els sanitaris arriben ràpid. La seva cara és un poema. Comencen a fixar-se en detalls i parlen entre ells. Dificultats a la parlar i saliva sense empassar símptomes clars. Parpella dreta una mica caiguda i forta lateralització també. M’aconsegueixen treure informació: que explico com ha anat, el meu número de DNI, les meves sensacions, etc. La cosa sembla complicada i greu. L’emissora de ràdio els treu fum tot confirmant el destí d’on m’han de portar. M’han de treure amb cadireta perquè no em puc incorporar. L’operació és feixuga, els sento bufar entre cops laterals suaus per barana i escala, arribem a baix i em posen a la llitera. Tot és ben espectacular, però efectiu. Un cop a l’ambulància enfilem cap a Sant Pau.

El trajecte és curt, no estem massa lluny i és diumenge a primera hora del matí. Petit toc de sirena quan ataquem un semàfor en vermell. Imagino que és així, estirat en una llitera a l’interior d’una ambulància la visibilitat de l’exterior és nul·la. L’ambulància es para, s’obren les portes i tot va molt ràpid. Aquesta és la sensació. Activat el protocol ICTUS. Quan dius la paraula t’adones de la gravetat de la situació, és segona causa de mort, primera entre les dones, de l’estat espanyol. Serà un motiu més per allunyar-se del país veí?

En aquest moment, he de dir per aquells que em coneixeu més o només una mica, que malgrat la paraula ICTUS, he estat força tranquil. A molts els semblarà impossible o una vacil·lada, però us puc assegurar que la sensació de pau, calma i tranquil·litat l’he tingut en tot moment. De tant en tant en venia en forma de mantra una frase al cap: qui sap el què és bo i el què és dolent. Per molts de vosaltres no té cap sentit, per mi és extremadament útil i em fa posar el focus de la meva consciència sempre endavant. Després d’escriure això, me n’adono que una mica afectat dec estar.

El protocol s’activa. En pocs instants em trobo amb vies posades al palmell i a l’avant braç i el cap dins l’aparell per fer TACs. Em comenten que ara m’introduiran contrast per la via i que em pot provocar certa caloreta i ganes d’orinar. Processo la informació, ni em tranquil·litza ni m’altera. Els metges i les infermeres em pregunten. La meva sensació és de normalitat, però en les seves cares veus que alguna cosa no va a l’hora. La neuròloga parla amb l’Hospital Clínic pel mòbil i valoren la situació. Sembla afectada l’artèria vertebral i descarten el trasllat al Clínic, ells no podran millorar la situació. L’ictus queda confirmat.

El destí, de moment, sembla clar. La llitera es mou i arriba a la primera etapa del viatge. Tinc plaça reservada al box 1 de semi crítics a Sant Pau. Dit així, sona fatal, però la crua realitat és aquesta. Fins ara, tot ha passat molt de pressa, a partir d’ara, els tempos canviaran.

Les infermeres comencen la seva excel·lent feina. Realment és una feina vocacional sempre amb un somriure a la boca, una paraula d’ànims i una professionalitat envejable, un 10. M’estiren al llit, un megallit increïble, moc una cama i una capa d’aire compensa el meu moviment i amb el comandament puc canviar la inclinació de tres parts del llit. Tot un luxe si no fos per les circumstàncies que m’han portat fins aquí. Les infermeres es presenten i es posen de manera diligent a fer la seva feina. Em posen suero per la via, m’omplen el pit d’elèctrodes i em controlen l’oxigen pel dit. Ja estic connectat, tinc mobilitat reduïda, però estic connectat, el monitor va fent que la informació sigui comprensible. Ara només cal esperar. El dia serà llarg. M’han dit que fins demà res de menjar o beure. Miro el gota a gota que omple el tub i entra al meu cos per la via.

Els ulls examinen l’habitació. No hi ha massa més cosa a fer, només esperar. Observo tots els racons i escolto tots els sons que provenen de la sala on estan les infermeres. L’activitat sembla frenètica. Busco distraccions. Ràpidament en trobo dues. La primera és anar controlant l’hora en el reflex d’un rellotge en una finestra de la sala. El rellotge apareix invertit i dedico uns segons a aprendre a llegir l’hora. Serà un bon divertimento els propers dies. La segona distracció és similar, es tracta de llegir el reflex del monitor de les meves constants en el vidre de l’habitació. Llegir la freqüència cardíaca en format digital o buscar patrons de periodicitat en els batecs del cors ocupen la seva estona. M’han dit que de moment no em donen res per no agreujar la situació. Això sempre anima, o no.

Les primeres visites a l’àrea restringida apareixen. La primera sensació que tinc és tenir complexa de televisió, el canal per això és monotemàtic. Em sento observat. Tothom em mira i m’examina. No em vull imaginar el què pensen. Fan aquella cara d’haver estat patint en silenci. Veure’m els tranquil·litza en certa manera, la imatge no deu ser gens agradable, via posada, cables connectats al pit, etc. Estar a semi crítics dona idea de la situació. Parlar amb mi els asserena però se’ls veu preocupats. Ictus sona fort. Demano una ràdio, no necessito res més, de moment.

Els minuts s’escolen lentament, m’he convertit en expert dels meus divertimentos. La monotonia la trenquen les infermeres venint a mesurar constants i el servei de neteja que va passant constantment, no serà pel que jo embruto. La meva màxima activitat és fer pipi en una ampolla de cartró. Entra una infermera i faig un super extra, un dona un got d’aigua. Realment és una festa. Vol comprovar que no passa res i la tolero. Objectiu assolit.

A l’horari de visita del vespre m’arriba la ràdio. És una ràdio en format USB. El problema que tinc ara és que no hi ha cobertura o n’hi ha molt poca. Trobo la màxima cobertura penjant la ràdio del pal del suero i allà es quedarà tota la nit. La nit és llarga, passa entre endormiscat, les infermeres fent la seva feina i els programes nocturns de ràdio entre fregits de la mala cobertura. De fet a semi crítics no saps si és de dia o de nit, ni quin temps fa. La llum que tens sempre és artificial, això deu desorientar força a la gent gran. Jo tinc sort de saber llegir el rellotge invertit i puc prendre consciència del temps i el seu pas. El pas del temps és l’única preocupació que tinc, porto un dia molt zen, el treball interior ajuda en aquests casos.