Dia 4

El canvi de torn marca l’inici de la nova jornada. La Maria José, la infermera, entra i estic disposat a la sessió de rentat i massatge. Les meves il·lusions es difuminen com la boira quan apreta el sol de migdia. Em desconnecta de la màquina fixa que em recull la informació i em connecta a un sensor portable. El sensor porta incorporada una funda i una beta per penjar-lo al coll. Em porta també unes espongetes, unes tovalloles i una estupenda bata nova i m’envia a la dutxa. Els box de semi crítics no tenen bany, en general no cal. Les dutxes són comunitàries, n’hi ha un parell fora del servei. Com un càmping o una casa de colònies.

M’aixeco del llit i amb força seguretat camino fins la dutxa acompanyat d’una infermera. M’afaito i em dutxo amb una destresa propera a l’habitual. La primera dutxa després de tres dies s’agraeix i la faig durar i la gaudeixo més del normal. Em vesteixo, bata d’hospital i pantaló curt, amb un equilibri més que acceptable, proper a la normalitat. Visualitzar les neurones està donant els seus fruits.

Torno al box i em disposo a esmorzar i fins i tot llegir la premsa. Un panet, pernil dolç i cafè descafeïnat amb llet. Fa molts anys que no prenc cafè amb llet. Avui farem excepció, l’ocasió s’ho val. La Maria Jose em porta el diari. Al llarg del dia acabaré llegint i rellegint les notícies un munt de vegades. A la rutina habitual s’incorpora la lectura de la premsa com una activitat més. Estem ampliant el ventall de distraccions de manera espectacular, sobretot quan en porten un comandament de la tele. Tanta activitat em satura. La tele la utilitzaré en casos extrems.

Les infermeres m’informen que una activitat programada pel matí és una ressonància magnètica. Obrim una tertúlia sobre les ressonàncies i maneres d’afrontar-la. Una en té experiència l’altra no. A aquestes alçades ja tenim molta confiança i les xerrades són constants. Parlem de la llet de soja, dels cafès o de les ressonàncies

.

Arriba el meu transport. Cadira de rodes i llençol d’hospital. El protocol és clar. En una cadira de rodes i embolicat en un llençol d’hospital té n’adones i et recorden que ets un malalt. La sensació general és que l’aspecte és de més malalt del com et sents tu. La posada en escena és important. M’aparquen en una sala d’espera per les proves radiològiques. És un anar i venir de transports: cadires i lliteres amb gent. En aquesta sala s’espera torn per anar a fer la prova o per tornar a l’habitació. Passes dues vegades per la sala. La cap de servei em diu que davant meu va una dona i m’hauré d’esperar uns 45 minuts allà. Aquesta llarga estona em permet observar l’anar i venir. A la dreta, les cadires amb la gent aparcada, a l’esquerra, les lliteres. Veus de tot. Hi ha gent que està força malament o aquesta és la sensació que dóna. Segur que no hi ha altra manera o aquesta és la millor de fer el servei, però es força depriment i no entrarem en detalls

.

La meva hora, de la ressonància, ha arribat i em porten cap a la sala on hi ha l’aparell. La sessió ha de durar uns 40 minuts aproximadament. La sala és imponent, l’aparell sembla, en horitzontal, un transportador de l’Star Trek. M’estiren amb el cap encaixat i em col·loquen una protecció davant la cara que em deu donar l’aspecte de l’Hannibal Leckter. Sobre la protecció m’intenten col·locar un mirall. Pregunto quina és la finalitat i em diuen de veure’m. Els comento que no cal, no tinc cap interès en observar-me. Entenc perfectament que la gent amb claustrofòbia ho pugui passar molt malament, l’espai és extremadament petit i t’has de passar 40 minuts immòbil. Abans de començar ho acaben d’arreglar, et donen un polsador, és el polsador del pànic. Si et sents malament l’has de polsar dues vegades o més perquè et treguin de l’aparell. La sensació d’angoixa augmenta considerablement. Tanco els ulls quan el suport m’introdueix a la màquina i començo a visualitzar el mar. M’imagino a qualsevol de les travesses, la sensació d’espai s’eixampla. La visualització funciona i estic molt tranquil. La pau espiritual només la trenca l’infernal soroll de l’aparell. Tons aguts i greus es van succeint amb una intensitat considerable. Abans d’entrar m’han donat uns taps per les orelles, si fan la seva feina no m’imagino el que deu ser el soroll sense taps. Malgrat els sorolls el grau de visualització és potent. La respiració totalment controlada i la sensació de relax prou potent. El temps perd el seu sentit, no puc calcular l’estona que porto. Tampoc en tinc cap interès, aquesta regulació no depèn de mi. De sobte, el soroll s’atura i tinc la sensació de sentir passes a l’exterior. Sembla que hagi arribat al final de la sessió. M’hauran transportat a un altra planeta? Una veu em diu que ara em posaran un contrast per la via de la mà dreta i continuarà la sessió. M’adverteix dels efectes que el contrast em pot provocar en el meu organisme i el meu cos torna a l’interior de la màquina. La sessió no s’havia acabat. La sessió continua i la meva visualització també. Finalment, la màquina s’atura i la sessió finalitza. Diuen que m’he portat molt bé. Sincerament no entenc el concepte en aquest àmbit.

El transport em recull i em porta a la sala d’intercanvi. Breu espera i tornada al box 1 de semi crítics. Després del passeig torno a casa.

Bona part del matí ha passat. S’ha trencat totalment la rutina dels matins. No passa molt temps i apareix el neuròleg. Repetim rigorosament l’observació i la bateria d’exercicis. Les sensacions són ben diferents a les d'ahir, noto molta més seguretat en tots els moviments. L’estabilitat a peus junts ha millorat molt, fins i tot caminar posant un peu davant de l’altra i seguint una línia és força estable. Els moviments de dits tocant la punta del nas són molt més segurs. La motricitat fina és força normal. La parpella dreta pràcticament ha recuperat la seva posició habitual. La cosa va molt bé. El doctor em diu que ja ha demanat llit a planta. Això no em fa molta gràcia. Aquí estic molt bé, però entenc que he d’alliberar el llit per gent molt més necessitada. A partir d’ara espero el canvi de destí, de totes maneres, sembla que fins demà no serà. En principi ara em queda l’ecografia transesofàgica que sembla prevista per dijous o divendres.

La sensació de llibertat que em dona el registre de cor portàtil és fantàstica. Puc estar molta estona assegut a la cadira o passejant pel box. Fins i tot ja no he d’utilitzar l’ampolla de cartró, puc anar fins el bany quan en tingui necessitat. Hora de dinar i de visites. Que em vegin recuperat relaxa molt l’ambient. Fem tertúlia i comentem les novetats del món exterior. Ictus segueix sonant molt fort.

La tarda es torna a fer rutinària, el cicle és sempre el mateix: infermeres prenent les constants, escoltar una mica la ràdio, mirar el reflex del rellotge i endevinar l’hora, passejar cap el lavabo, visualitzar les neurones assumint noves tasques, escoltar el cos, mirar la tele, rellegir el diari, estirar-me al llit. Així volta rere volta la tarda va passant.

Sopar i més tertúlia. Avui hi ha novetats. A l’exterior aquesta tarda hi havia una trobada important i me’n fan 5 cèntims. Expliquen però no volem que m’alteri. No tinc motius ni ganes per alterar-me per res. La pau que estic trobant és molt reconfortant. Gaudeixo de cada instant que estic aquí. Cal viure l’experiència amb tots els sentits.

A la nit em ve de gust veure la tele. Fan un sense ficció a TV3 sobre la Barceloneta i el vull veure, part de la meva sang, ara repartida en 8 tubs, és de la Barceloneta. Em fa gràcia descobrir que surt el meu oncle. Apago la tele i comença la rutina de la nit. Serà l’última nit a semi crítics, ara que em sentia com a casa ...