Dia 3

L’espai temps realment és un continu. Aquí el ritme és diferent, el concepte temps pren una altra dimensió i les hores també. Els cicles són diferents, t’adones de la connexió amb el temps exterior pels canvis de torn i pel reflex del rellotge. Les cares de les infermeres canvien però la vocació i la professionalitat és la mateixa.

Entren dues infermeres decidides i després del bon dia i el somriure permanent comença la sessió de rentat. Rentat a 4 mans amb uns automatismes perfectes, les espongetes amb sabó en unes mans destres són rebudes amb alegria. Després de 24 en un llit recuperes una certa sensació de netedat i dignitat, el punt culminant és l’aplicació de la crema hidratant en estèreo. Em fan seure un moment a la cadira per canviar els llençols i recupero net i polit la meva posició horitzontal.

Poc després entra el Pol, el Pol és neuròleg i ve acompanyat d’una estudiant. Educadament em pregunta si em fa res que hi hagi l’estudiant present. Educadament responc que és un paer, d’aquesta manera jo també estaré en disposició d’entendre alguna cosa. L’examen neurològic comença per incorporar-me assegut i una bateria de preguntes. Encara que no ho hagi citat encara en porto uns quants des de que vaig arribar, la diferència és que ara el faré assegut. De la bateria de preguntes en Pol obté la informació que sóc físic, sempre he pensat, suposo que erròniament, que aquesta informació és bona per després poder fer preguntes jo. La veritat és que aquesta informació provoca entre ells dos, doctor i estudiant, un interessant debat sobre la dificultat de les carreres i sobre les vocacions mèdiques. El doctor insisteix en què malauradament hi ha moltes vocacions que per un tema de nota es queden fora de medecina i que dins la professió hi ha un excés de tenir la titulació per prestigi social.

L’examen neurològic segueix amb l’observació i una bateria d’exercicis: tocar-se la punta del nas amb el dit índex tenint el braç estirat i els ulls oberts o tancats, seguir un dit amb els ulls, notar la sensibilitat i la força en les extremitats, fer la pinça de manera ràpida amb els dits, etc. Noto que vaig millor que diumenge, molt millor, però encara em costa mantenir-me en posició recta quan estic assegut. Segueixo caient cap a la dreta. El Pol em tranquil·litza, em diu que això és perquè l’esquerra té més força, des d’ahir patia molt per aquesta nova inclinació

.

L’estudiant pateix una mica, li costa respondre a les preguntes però diu que ja li va bé, que en pren nota i li servirà per estudiar més. El doctor transmet confiança i seguretat, això és bo.

Ara toca aixecar-se. Buf, porto un dia estirat al llit i sense menjar. M’incorporo amb molta dificultat i molta inestabilitat a la part dreta. Em fan caminar una mica i marxo cap a la dreta. Difícilment aguanto l’equilibri i quan em fan ajuntar les cames m’han de subjectar perquè perdo l’equilibri. De no poder-me incorporar a poder-me posar dret hem guanyat molt en poc temps, però encara queda molt, és qüestió de temps

.

Les dues línies de treball són: confirmar el diagnòstic i intentar trobar les causes. M’explica que la manca d’oxigen ha provocat la necrosi d’una part del cerebel, una la relacionada amb l’equilibri. Donat que sóc tan jove, injecció d’autoestima, les neurones del voltant s’han posat a treballar ràpidament per assumir les tasques de les que han deixat de treballar. No és gens freqüent patir un ictus a la meva edat, els casos més freqüents són amb gent de 80 anys cap amunt. El ser tan jove els motiva més per intentar trobar les causes. Sembla que el que volen confirmar és que he patit una dissecció d’una branca de l’arteria vertebral. Això vol dir que una part de la sang ha envaït la paret de l’arteria i ha provocat l’ictus. Les causes s’han de buscar en un fet traumàtic: un accident, un cop, una mala posició sostinguda, posar-se un nen al coll, menjar calçots, en les noies de cabell llarg tirar el cap enrere per pentinar-se, un massatge, etc. Queden descartades com a causa, en aquest cas, la pressió arterial, l’estrès etc. M’explica que en un 40% dels ictus no se saben les causes, que després d’un bon estudi poden arribar a baixar al 30%. Comento que a mi no em fa res que em facin proves si serveixen per millorar aquests estudis i aportar més llum que pugui ajudar a la prevenció o a l’actuació en futurs casos. Tot sembla indicar que ha estat un accident i la possibilitat que es repeteixi és com la de qualsevol altra persona

.

Per intentar confirmar el diagnòstic i trobar les possibles causes hauré de passar una bateria de proves. Signo un consentiment informat per tal de que em facin una ecografia transesofàgica, sona fatal però si ha d’aportar informació, la farem. Per fer-la cal anestèsia local perquè ha d’entrar un tub per la gola. Abans del canvi de torn d’infermeria m’han tret 8 tubs de sang, analítica més que extensa. Ja veig que quan surti d’aquí hauré passat una ITV complerta. L’aspirina com a tractament preventiu sembla assegurada.

Seguim conversant i una de les preocupacions és si podré seguir nedant. La resposta es concloent: un rotund si. Així que companys de les aigües obertes encara no us heu lliurat de mi, ens queden moltes braçades per compartir

.

Sense presses la conversa es va esgotant i doctor i estudiant marxen. Ha estat una visita més que agradable, una visita amb tertúlia incorporada. Ara ja tinc deures, m’he de concentrar en fer que les neurones del voltant de la part necrotitzada assumeixin noves tasques. Em dedico una bona estona a visualitzar aquest fet, fins i tot penso que sóc capaç de veure com es posen a treballar. Es la feina que tinc. Bé, de fet en tinc més. M’he de dedicar a buscar cobertura per la ràdio i anar omplint les ampolles de cartró amb els meus pipis. Sembla poca cosa però en les meves circumstàncies ja es suficient. Tot això i tenir temps per mi. Quan hi ha visita de familiars insisteixen en quines coses necessito, cosa totalment comprensible. No necessito res, és un plaer tenir temps per gaudir d’un mateix, per escoltar el seu cos, per recuperar l’harmonia.

Ocupat i preocupat per això arriba l’hora de visita. En aquell moment me n’adono que la notícia ja deu córrer bastant i que sense voler l’Emma ha assumit, a part del seu patiment, els rols de: community manager, de cap de gabinet, de cap de premsa, relacions públiques, portaveu, cap de logística i intendència, etc. són molts rols per concentar-los en una persona, eternament agraït. A part de l’hora de visita m’arriba el primer àpat des de l’incident. Sopa de fideus i truita en forma de melindro amb pastanaga. Entra bé. He de dir que el menjar és més que correcte, una llança en favor de la dietista i els cuiners. La cara de les visites reflecteix més tranquil·litat. El Pol, el doctor, els explica com van les coses i els confirma que la causa no és l’estrès. La faran fins a tres neuròlegs diferents, aquesta confirmació. Tothom queda tranquil quan escolten que la cosa va bé i la recuperació en bon camí, de totes maneres noto certa desconfiança, per part de les visites, en que el doctor s’amaga informació. A mi no m’ho sembla de cap manera

.

La tarda es fa rutinària, el cicle és sempre el mateix: infermeres prenent les constants, escoltar una mica la ràdio, mirar el reflex del rellotge i endevinar l’hora, omplir l’ampolla de cartró, visualitzar les neurones assumint noves tasques, escoltar el cos, escoltar com s’infla el matalàs d’aire quan canvies de posició, no fer res i endormiscar-se una mica. Així volta rere volta la tarda va passant.

A l’hora de sopar arriben novetats de l’exterior i les reaccions dels amics i coneguts. Mirat fredament la paraula ictus és molt potent. Sense tenir més informació sona fatal i molt greu. De fet és molt greu. Cal prendre consciència que és mortal o amb seqüeles molt severes i cal prendre consciència de fer tot el treball preventiu possible i evitar les conductes i/o factors de risc. En el meu cas, la zona afectada i l’abast de la lesió conviden, per sort, a un bon pronòstic Tothom ha activat els seus contactes i els seus coneguts. Ja sabem que el Pol serà un dels millors neuròlegs del futur proper i que es confirma que el meu pronòstic és bo. Tinc la sensació que el meu historial mèdic circula per tranquil·litzar als meus propers.

.

Les visites marxen i la nit es fa rutinària, el cicle és sempre el mateix: infermeres prenent les constants, escoltar una mica la ràdio, mirar el reflex del rellotge i endevinar l’hora, omplir l’ampolla de cartró, visualitzar les neurones assumint noves tasques, escoltar el cos, escoltar com s’infla el matalàs d’aire quan canvies de posició, no fer res i endormiscar-se una mica. Així volta rere volta la nit va passant.