Dia 7

El cartell “en dejú” sobre el meu llit anuncia que avui és el dia indicat per l’ecografia transesofàgica. M’han comentat que està programada per les 9h30. Ara són les 6h00, tocarà esperar pacientment. Tinc curiositat per la prova i pels seus resultats. La tècnica em té intrigat. Els minuts passen lentament. Porten l’esmorzar al meu company, a mi em recorden que m’he d’esperar a la prova. Els minuts segueixen passant lentament. La ràdio i mirar a la paret la meva companyia i distracció. Arriben les 9h30, les 9h45, les 10h00 i segueixo esperant. Aquí aprens a ser pacient en tots els sentits. A les 10h20 arriba el meu transport. Porto pràcticament dos dies sense parar per l’habitació i xerrant amb un i amb l’altre. El protocol em recorda que estic malalt. Assegut a la cadira i embolcallat amb un llençol de Sant Pau em retorna a la crua realitat, has patit un ictus i estàs malalt.

La sala per l’ecografia transesofàgica està a la mateixa planta però al bloc A. El recorregut és curt i m’aparquen en un passadís. Adopto cara de malalt. Una infermera es fa càrrec de mi i em condueix a la sala de les ecos. El lloc és sòrdid i trist sense l’espectacularitat i la imponent majestuositat de la màquina de ressonàncies. A la sala només una llitera i la taula i la pantalla per fer ecografies, tot molt sobri. La infermera em pregunta una i una altra vegada si estic en dejú. Diu que m’ho preguntaran constantment. Aprofito un moment que surt i quan torna li deixo anar que encara estic en dejú, ella somriu. Hem aconseguit tallar la posada en escena de tensió. Em diu si m’han fet mai la prova aquesta. Responc que no. Em demana que em posi de costat sobre la part esquerra i omple el meu pit de cables, torno a estar monitoritzat.

De sobte entra a la sala la persona que farà l’ecografia, es tracta d’una noia jove. Agafa l’ecograf i comença a treballar externament per sobre el meu pit. Veig les imatges a la pantalla. Diligentment va fent captures de pantalla i emmagatzemant informació. Tinc la sensació que té ganes de trobar alguna cosa. De tant en tant pregunto si tot va bé i respon que si. Després de pocs minuts acaba la feina i entra a la sala una altra persona. Es tracta d’un home d’edat indefinida, jove però amb cabells blancs. Ara ja anem per feina. La noia em posa a la boca un anestèsic i em demana que empassi. Jo compleixo les ordres sense protestar. Em queda un regust de xarop a la boca i la part alta del coll. El senyor té un aparell espectacular a la mà amb un cable llarg. M’explica que la part complicada és l’entrada i el pas pel coll. Quan noti això em demanarà que empassi. Diu que un cop això superat no hi ha sensació de nàusea i només una molèstia al coll. Tot apunta a que la cosa serà èpica.

Bé el moment és arribat. Em posen un empapador sota el pit per les babes. Un empapador? La cosa no pinta bé. Em fan obrir la boca i m’introdueixen l’aparell. Em posen un protector, a les dents, que he de mossegar. La imatge no és molt digne però un intenta mantenir la compostura. La situació crítica està a punt de succeir, el cable arriba al principi del coll. Les imatges que em venen al cap són poc edificants i no aptes així que me les callo. Em demanen que empassi fins a tres vegades. No noto nàusees. Poso tot el meu esforç en aconseguir el repte però és complicat. Que et burxin el coll així no és gens agradable. Entenc que la gent pugui muntar autèntics espectacles en situacions similars. Per sort, no és el meu cas. Acabo notant el cable metàl·lic baixant pel coll. Un cop instal·lat comença l’eco. El que noto és el cable com va girant dins meu. Puc gaudir de les imatges, veig la pantalla. Tot sembla al seu lloc excepte alguna cosa sense importància. Un parell de cops em demana que faci la força amb la panxa i m’introdueixen alguna cosa per la via que encara porto al braç esquerra per veure si el cor ha tingut alguna cosa a veure amb l’ictus. Tot sembla indicar que no hi ha cap relació. Quan sembla que la tortura acaba s’esperen un moment. Han de consultar un detall amb un superior. El senyor marxa del despatx i torna als pocs instants. Mala sort, el superior està parlant per telèfon i m’he d’esperar una estona. La situació és força desagradable. Un parell de minuts, que es fan eterns, més tard torna a buscar al superior i apareix, aquest cop si, amb ell. Analitzen les imatges, giren un parell de cops més en cable interior i donen la feina per acabada. Tot sembla en ordre. Ara només queda l’extracció. Recullen l’artefacte i aquest finalment abandona el meu cos. Em treuen el protector de la boca i l’empapador executa a la perfecció la seva tasca d’empapar. Malgrat veure l’aparell fora les sensacions són que encara corre per dins. Em feliciten perquè m’he portat molt bé. Mare meva, penso jo. Tot ha estat en fi de bé, però tela, tela la prova.

Recupero el meu lloc al transport, el meu llençol de Sant Pau i estic aparcat uns minuts al passadís reflexionant sobre això que acabo de viure. Finalment recupero el meu lloc a C330. Torno després d’una hora d’haver sortit. Ara he d’esperar dues hores abans de menjar res de res.

A darrera hora del matí em ve a veure el Dr. Martí Fabregas, com no, em troba a la sala comuna i anem xerrant cap a l’habitació. Ve amb els papers de l’alta a la mà. Em diu que tota la feina i les proves que havien de fer per ara ja estan fetes. Es confirma que ha estat un accident i puc fer vida normal. A partir d’ara adiro com a preventiu cada matí. D’aquí tres mesos em tornarà a visitar després d’una ressonància que m’han de tornar a fer, vol veure l’estat de la lesió i finalment visita amb l’hematòleg per acabar de completar l’estudi de la sang. Cal portar tots els papers al meu metge de capsalera, em sembla que no el conec. Quina carta de presentació més guai li portaré. Encaixada de mans i m’acomiado del doctor.

Ara només em queda l’alta d’infermeria. Li comento a la Lidia que m’han donat l’alta i ella va a preparar els papers per l’alta d’infermeria. Donada l’hora aprofito per dinar i menjar de postres l’esmorzar que tenia retingut per les infermeres. La Lidia, la infermera, em porta els papers i ens acomiaden. Tot xerrant em diu que a partir dels 50 ja se sap. Ja se sap què?

M’acomiado de Sant Pau i surto al carrer. Les sensacions són estranyes més per portar 6 dies aquí que per no trobar-me bé. Tinc la sensació que noto al cervell processar les coses abans de prendre decisions que abans eren automàtiques. Penso que només són sensacions. Un ictus és una malaltia molt greu, sóc conscient que he tingut molta sort i malgrat això no penso que es pugui repetir, no tinc aquest por o angoixa.

Moltes gràcies a tots/es per deixar-me compartir aquest viatge interior i per les mostres d’amistat i afecte rebudes. Lamento profundament haver-vos angoixat si ha estat el cas. Totes aquestes mostres m’han renovat l’energia vital. Si aquest escrit serveix per donar a conèixer una mica més el què és un ictus i/o ajuda, a algú o algun familiar d’algú que l’hagi patit o el patirà, a fer el trànsit més lleuger, estic més que satisfet

.

Qui sap el què és bo i el què és dolent.

Dia 6

Avui no em faran l’ecografia transesofàfica. Has d’estar 4 hores en dejú i m’han portat l’esmorzar. Tot pinta que serà demà. Esmorzo i em dutxo. Ara ja tinc dutxa a l’habitació. Estic preparat per una jornada de visites. La primera arriba sobre les 9 mentre estic a la dutxa. Celebra que em trobi bé. Ens instal·lem a una zona comuna més enllà del bloc C i vaig empalmant una visita darrera l’altra. Capítol especial per la meva mare. Les estones amb ella són impagables. Com sempre penso que és una dona avançada a la seva època. Parlem de filosofia de la vida i la manera en la que s’han d’afrontar les coses. Grans converses. Mentrestant em troben les noies d’ahir, les del paper i la sang. Ara ja no són dues són tres. Han passat per l’habitació i no m’han trobat, finalment em localitzen i em comenten que s’havien d’omplir els cinc cercles, que amb quatre no n’hi ha prou. Anem a l’habitació, fem la punxada de rigor i acabem d’omplir el cinquè cercle.

Fantàstic dinar a l’habitació i tot seguit comencen les visites de tarda. Les seguim rebent als espais comuns on em troba la doctora. M’explica que al matí ha passat el Dr. Martí amb ella i no m’han trobat i ara, ella, tampoc em trobava a l’habitació. Em comenta que l’ecografia me la faran demà i que l’arteriografia no caldrà, per tant demà em donaran l’alta. Li faig un parell de preguntes sobre les imatges que vaig veure ahir. Què passa amb tros d’artèria que no funciona, es pot escapar la sang per aquell punt? Ho descarta totalment i per allà no perdrem més sang. La segona pregunta és què passa amb les neurones mortes del cerebel? Em comenta que d’aquí poc temps s’hauria de veure com una cicatriu. Doncs dubtes resolts i ha seguir amb les visites i la bona companyia.

Tarda de visites, sopar i més visites. S’escapen bromes i riure’s d’un mateix. L’ocasió s’ho val. Ha estat un dia d’atenció al públic. Et sents estimat i acompanyat. Les notícies que arriben de fora és que hi ha molta gent pendent de tu. Penses que la gent ha patit o està patint per tu i això et posa pressió i responsabilitat. Moltes gràcies a tots/es per la vostra preocupació. Aviat tornaré. A veure si demà em fan la prova.

Dia 5

La Maria José m’anuncia que marxo. Jo li dic que allà he estat molt bé i trobaré a faltar aquella tranquil·litat. Em desconnecta tots els elèctrodes del pit i m’arrenca les enganxines. Fem una depilació parcial de pit. Aviat arribarà el transport per portar-me a planta. El meu destí: bloc C planta 3 llit 30, C330. Esmorzo amb tranquil·litat llegint el diari i escoltant la ràdio. L’actualitat política d’aquests dies dona molt de si. Abans de marxar vaig a la dutxa. No m’han portat ni espongetes, ni tovalloles ni bata d’hospital. La Maria José em diu que m’agafi jo mateix les coses dels prestatges de la sala. Un cop net i mentre espero el transport la Maria José em treu la via de la mà dreta. Ahir a la nit em van punxar una cosa similar a l’heparina i surt una mica de sang. S’estava infectant. En pocs segons tot controlat i net.

Recullo els meus objectes personals, petons a la Maria José i el transport em condueix de manera diligent cal al llit C330. A planta l’activitat és totalment diferent. El bullici és més gran. Moltes més habitacions i llits. Moltes més familiars i amics. L’horari de visita molt més ampli. S’ha acabat la tranquil·litat, la pau i el gaudir del món interior. Ara ja estem de cara a l‘aparador. Haurem de lidiar amb això. El meu company d’habitació, en Miquel, té 69 anys i també ha patit un ictus. Ràpidament em dona la benvinguda la Lidia, la meva infermera. Ja li han parlat de mi, tenim una coneguda en comú, havien treballat juntes a Premià amb aquesta amiga del meu cunyat. Estic vigilat per totes bandes. Em vaig fent amb el nou espai.

A mig matí arriba el Dr Martí Fabregas, el meu neuròleg. M’explica la situació com està i repetim l’exploració neurològica. Ara ja domino tots els moviments i tinc molta seguretat al caminar. El doctor coneix la meva vena científica i a la pantalla que tinc sobre el llit m’ensenya els resultats de la ressonància. El diagnòstic està confirmat. L’ictus s’ha produït per una dissecció de l’artèria vertebral i per un fet traumàtic. Malgrat això no tindran la certesa del perquè s’ha produït. Seguiré sent un cas dins del grup del 40% que no se saben les causes. Aquesta incertesa no em preocupa en excés. M’ensenya la imatge de la zona que mostra l’artèria que ha fallat. Es generen ramificacions de les artèries de la zona per compensar el reg sanguini. M’ensenya també unes imatges molt nítides del cerebel on apareix la part morta per manca d’oxigen. Aquesta lesió ja no es recuperarà mai. Sort que és petita i les neurones del costat han estat actives i ràpides

.

El doctor em parla de proves per descartar coses: l’ecografia transesofàgica, una arteriografia, visita a l’hematòleg i un estudi genètic per descartar un possible Fabry. El Fabry sembla descartat perquè no tinc els ronyons afectats ni taques a la pell. Els resultats que venen de les analítiques de sang apunten a una normalitat en totes les coses: colesterol, sucre, etc. Aquestes proves poden fer que l’estada s’allargui fins a principis de la propera setmana. Caldrà paciència.

Després del doctor venen dues noies a punxar-me un dit per l’estudi genètic. Utilitzen un aparell de punxar com aquell que han utilitzat aquests dies pel fer el control del sucre. Em punxen i s’han d’omplir unes rodones en un paper. Subjecto el paper i m’espremen el dit a la recerca de la preuada sang. Entre elles discuteixen quants cercles han d’omplir. N’hi ha cinc i diuen que amb dos n’hi ha prou. Al final n’omplim quatre, no fos cas.

Dinar enllestit i a mitja tarda primeres visites. No rebo visites a l’habitació, no vull agobiar al Miquel, el meu company. Ell porta un parell de dies esperant proves i segueix esperant. Donat que a planta la mobilitat és més senzilla vaig a zones comunes a passar l’estona. S’ha acabat el recull espiritual, ara toca estar a cara al públic. La gent acostuma a arribar espantada. Primer de tot m’han de trobar perquè estranyament paro per l’habitació. Normalment el Miquel els explica on estic. Un cop m’han trobat veus la cara de tranquil·litat en veure’m. La paraula ictus impressiona molt i ves a saber quina imatge s’han fet de la situació.

La tarda vespre passa més ràpid atenent visites. Aquí sopem més d’hora, a tres quarts de set. Les visites poden estar fins les nou. A mesura que avança la tarda i s’acosta la nit l’agitació baixa i el passadís recupera la calma. Cau una nova nit a l’hospital.

Dia 4

El canvi de torn marca l’inici de la nova jornada. La Maria José, la infermera, entra i estic disposat a la sessió de rentat i massatge. Les meves il·lusions es difuminen com la boira quan apreta el sol de migdia. Em desconnecta de la màquina fixa que em recull la informació i em connecta a un sensor portable. El sensor porta incorporada una funda i una beta per penjar-lo al coll. Em porta també unes espongetes, unes tovalloles i una estupenda bata nova i m’envia a la dutxa. Els box de semi crítics no tenen bany, en general no cal. Les dutxes són comunitàries, n’hi ha un parell fora del servei. Com un càmping o una casa de colònies.

M’aixeco del llit i amb força seguretat camino fins la dutxa acompanyat d’una infermera. M’afaito i em dutxo amb una destresa propera a l’habitual. La primera dutxa després de tres dies s’agraeix i la faig durar i la gaudeixo més del normal. Em vesteixo, bata d’hospital i pantaló curt, amb un equilibri més que acceptable, proper a la normalitat. Visualitzar les neurones està donant els seus fruits.

Torno al box i em disposo a esmorzar i fins i tot llegir la premsa. Un panet, pernil dolç i cafè descafeïnat amb llet. Fa molts anys que no prenc cafè amb llet. Avui farem excepció, l’ocasió s’ho val. La Maria Jose em porta el diari. Al llarg del dia acabaré llegint i rellegint les notícies un munt de vegades. A la rutina habitual s’incorpora la lectura de la premsa com una activitat més. Estem ampliant el ventall de distraccions de manera espectacular, sobretot quan en porten un comandament de la tele. Tanta activitat em satura. La tele la utilitzaré en casos extrems.

Les infermeres m’informen que una activitat programada pel matí és una ressonància magnètica. Obrim una tertúlia sobre les ressonàncies i maneres d’afrontar-la. Una en té experiència l’altra no. A aquestes alçades ja tenim molta confiança i les xerrades són constants. Parlem de la llet de soja, dels cafès o de les ressonàncies

.

Arriba el meu transport. Cadira de rodes i llençol d’hospital. El protocol és clar. En una cadira de rodes i embolicat en un llençol d’hospital té n’adones i et recorden que ets un malalt. La sensació general és que l’aspecte és de més malalt del com et sents tu. La posada en escena és important. M’aparquen en una sala d’espera per les proves radiològiques. És un anar i venir de transports: cadires i lliteres amb gent. En aquesta sala s’espera torn per anar a fer la prova o per tornar a l’habitació. Passes dues vegades per la sala. La cap de servei em diu que davant meu va una dona i m’hauré d’esperar uns 45 minuts allà. Aquesta llarga estona em permet observar l’anar i venir. A la dreta, les cadires amb la gent aparcada, a l’esquerra, les lliteres. Veus de tot. Hi ha gent que està força malament o aquesta és la sensació que dóna. Segur que no hi ha altra manera o aquesta és la millor de fer el servei, però es força depriment i no entrarem en detalls

.

La meva hora, de la ressonància, ha arribat i em porten cap a la sala on hi ha l’aparell. La sessió ha de durar uns 40 minuts aproximadament. La sala és imponent, l’aparell sembla, en horitzontal, un transportador de l’Star Trek. M’estiren amb el cap encaixat i em col·loquen una protecció davant la cara que em deu donar l’aspecte de l’Hannibal Leckter. Sobre la protecció m’intenten col·locar un mirall. Pregunto quina és la finalitat i em diuen de veure’m. Els comento que no cal, no tinc cap interès en observar-me. Entenc perfectament que la gent amb claustrofòbia ho pugui passar molt malament, l’espai és extremadament petit i t’has de passar 40 minuts immòbil. Abans de començar ho acaben d’arreglar, et donen un polsador, és el polsador del pànic. Si et sents malament l’has de polsar dues vegades o més perquè et treguin de l’aparell. La sensació d’angoixa augmenta considerablement. Tanco els ulls quan el suport m’introdueix a la màquina i començo a visualitzar el mar. M’imagino a qualsevol de les travesses, la sensació d’espai s’eixampla. La visualització funciona i estic molt tranquil. La pau espiritual només la trenca l’infernal soroll de l’aparell. Tons aguts i greus es van succeint amb una intensitat considerable. Abans d’entrar m’han donat uns taps per les orelles, si fan la seva feina no m’imagino el que deu ser el soroll sense taps. Malgrat els sorolls el grau de visualització és potent. La respiració totalment controlada i la sensació de relax prou potent. El temps perd el seu sentit, no puc calcular l’estona que porto. Tampoc en tinc cap interès, aquesta regulació no depèn de mi. De sobte, el soroll s’atura i tinc la sensació de sentir passes a l’exterior. Sembla que hagi arribat al final de la sessió. M’hauran transportat a un altra planeta? Una veu em diu que ara em posaran un contrast per la via de la mà dreta i continuarà la sessió. M’adverteix dels efectes que el contrast em pot provocar en el meu organisme i el meu cos torna a l’interior de la màquina. La sessió no s’havia acabat. La sessió continua i la meva visualització també. Finalment, la màquina s’atura i la sessió finalitza. Diuen que m’he portat molt bé. Sincerament no entenc el concepte en aquest àmbit.

El transport em recull i em porta a la sala d’intercanvi. Breu espera i tornada al box 1 de semi crítics. Després del passeig torno a casa.

Bona part del matí ha passat. S’ha trencat totalment la rutina dels matins. No passa molt temps i apareix el neuròleg. Repetim rigorosament l’observació i la bateria d’exercicis. Les sensacions són ben diferents a les d'ahir, noto molta més seguretat en tots els moviments. L’estabilitat a peus junts ha millorat molt, fins i tot caminar posant un peu davant de l’altra i seguint una línia és força estable. Els moviments de dits tocant la punta del nas són molt més segurs. La motricitat fina és força normal. La parpella dreta pràcticament ha recuperat la seva posició habitual. La cosa va molt bé. El doctor em diu que ja ha demanat llit a planta. Això no em fa molta gràcia. Aquí estic molt bé, però entenc que he d’alliberar el llit per gent molt més necessitada. A partir d’ara espero el canvi de destí, de totes maneres, sembla que fins demà no serà. En principi ara em queda l’ecografia transesofàgica que sembla prevista per dijous o divendres.

La sensació de llibertat que em dona el registre de cor portàtil és fantàstica. Puc estar molta estona assegut a la cadira o passejant pel box. Fins i tot ja no he d’utilitzar l’ampolla de cartró, puc anar fins el bany quan en tingui necessitat. Hora de dinar i de visites. Que em vegin recuperat relaxa molt l’ambient. Fem tertúlia i comentem les novetats del món exterior. Ictus segueix sonant molt fort.

La tarda es torna a fer rutinària, el cicle és sempre el mateix: infermeres prenent les constants, escoltar una mica la ràdio, mirar el reflex del rellotge i endevinar l’hora, passejar cap el lavabo, visualitzar les neurones assumint noves tasques, escoltar el cos, mirar la tele, rellegir el diari, estirar-me al llit. Així volta rere volta la tarda va passant.

Sopar i més tertúlia. Avui hi ha novetats. A l’exterior aquesta tarda hi havia una trobada important i me’n fan 5 cèntims. Expliquen però no volem que m’alteri. No tinc motius ni ganes per alterar-me per res. La pau que estic trobant és molt reconfortant. Gaudeixo de cada instant que estic aquí. Cal viure l’experiència amb tots els sentits.

A la nit em ve de gust veure la tele. Fan un sense ficció a TV3 sobre la Barceloneta i el vull veure, part de la meva sang, ara repartida en 8 tubs, és de la Barceloneta. Em fa gràcia descobrir que surt el meu oncle. Apago la tele i comença la rutina de la nit. Serà l’última nit a semi crítics, ara que em sentia com a casa ...

Dia 3

L’espai temps realment és un continu. Aquí el ritme és diferent, el concepte temps pren una altra dimensió i les hores també. Els cicles són diferents, t’adones de la connexió amb el temps exterior pels canvis de torn i pel reflex del rellotge. Les cares de les infermeres canvien però la vocació i la professionalitat és la mateixa.

Entren dues infermeres decidides i després del bon dia i el somriure permanent comença la sessió de rentat. Rentat a 4 mans amb uns automatismes perfectes, les espongetes amb sabó en unes mans destres són rebudes amb alegria. Després de 24 en un llit recuperes una certa sensació de netedat i dignitat, el punt culminant és l’aplicació de la crema hidratant en estèreo. Em fan seure un moment a la cadira per canviar els llençols i recupero net i polit la meva posició horitzontal.

Poc després entra el Pol, el Pol és neuròleg i ve acompanyat d’una estudiant. Educadament em pregunta si em fa res que hi hagi l’estudiant present. Educadament responc que és un paer, d’aquesta manera jo també estaré en disposició d’entendre alguna cosa. L’examen neurològic comença per incorporar-me assegut i una bateria de preguntes. Encara que no ho hagi citat encara en porto uns quants des de que vaig arribar, la diferència és que ara el faré assegut. De la bateria de preguntes en Pol obté la informació que sóc físic, sempre he pensat, suposo que erròniament, que aquesta informació és bona per després poder fer preguntes jo. La veritat és que aquesta informació provoca entre ells dos, doctor i estudiant, un interessant debat sobre la dificultat de les carreres i sobre les vocacions mèdiques. El doctor insisteix en què malauradament hi ha moltes vocacions que per un tema de nota es queden fora de medecina i que dins la professió hi ha un excés de tenir la titulació per prestigi social.

L’examen neurològic segueix amb l’observació i una bateria d’exercicis: tocar-se la punta del nas amb el dit índex tenint el braç estirat i els ulls oberts o tancats, seguir un dit amb els ulls, notar la sensibilitat i la força en les extremitats, fer la pinça de manera ràpida amb els dits, etc. Noto que vaig millor que diumenge, molt millor, però encara em costa mantenir-me en posició recta quan estic assegut. Segueixo caient cap a la dreta. El Pol em tranquil·litza, em diu que això és perquè l’esquerra té més força, des d’ahir patia molt per aquesta nova inclinació

.

L’estudiant pateix una mica, li costa respondre a les preguntes però diu que ja li va bé, que en pren nota i li servirà per estudiar més. El doctor transmet confiança i seguretat, això és bo.

Ara toca aixecar-se. Buf, porto un dia estirat al llit i sense menjar. M’incorporo amb molta dificultat i molta inestabilitat a la part dreta. Em fan caminar una mica i marxo cap a la dreta. Difícilment aguanto l’equilibri i quan em fan ajuntar les cames m’han de subjectar perquè perdo l’equilibri. De no poder-me incorporar a poder-me posar dret hem guanyat molt en poc temps, però encara queda molt, és qüestió de temps

.

Les dues línies de treball són: confirmar el diagnòstic i intentar trobar les causes. M’explica que la manca d’oxigen ha provocat la necrosi d’una part del cerebel, una la relacionada amb l’equilibri. Donat que sóc tan jove, injecció d’autoestima, les neurones del voltant s’han posat a treballar ràpidament per assumir les tasques de les que han deixat de treballar. No és gens freqüent patir un ictus a la meva edat, els casos més freqüents són amb gent de 80 anys cap amunt. El ser tan jove els motiva més per intentar trobar les causes. Sembla que el que volen confirmar és que he patit una dissecció d’una branca de l’arteria vertebral. Això vol dir que una part de la sang ha envaït la paret de l’arteria i ha provocat l’ictus. Les causes s’han de buscar en un fet traumàtic: un accident, un cop, una mala posició sostinguda, posar-se un nen al coll, menjar calçots, en les noies de cabell llarg tirar el cap enrere per pentinar-se, un massatge, etc. Queden descartades com a causa, en aquest cas, la pressió arterial, l’estrès etc. M’explica que en un 40% dels ictus no se saben les causes, que després d’un bon estudi poden arribar a baixar al 30%. Comento que a mi no em fa res que em facin proves si serveixen per millorar aquests estudis i aportar més llum que pugui ajudar a la prevenció o a l’actuació en futurs casos. Tot sembla indicar que ha estat un accident i la possibilitat que es repeteixi és com la de qualsevol altra persona

.

Per intentar confirmar el diagnòstic i trobar les possibles causes hauré de passar una bateria de proves. Signo un consentiment informat per tal de que em facin una ecografia transesofàgica, sona fatal però si ha d’aportar informació, la farem. Per fer-la cal anestèsia local perquè ha d’entrar un tub per la gola. Abans del canvi de torn d’infermeria m’han tret 8 tubs de sang, analítica més que extensa. Ja veig que quan surti d’aquí hauré passat una ITV complerta. L’aspirina com a tractament preventiu sembla assegurada.

Seguim conversant i una de les preocupacions és si podré seguir nedant. La resposta es concloent: un rotund si. Així que companys de les aigües obertes encara no us heu lliurat de mi, ens queden moltes braçades per compartir

.

Sense presses la conversa es va esgotant i doctor i estudiant marxen. Ha estat una visita més que agradable, una visita amb tertúlia incorporada. Ara ja tinc deures, m’he de concentrar en fer que les neurones del voltant de la part necrotitzada assumeixin noves tasques. Em dedico una bona estona a visualitzar aquest fet, fins i tot penso que sóc capaç de veure com es posen a treballar. Es la feina que tinc. Bé, de fet en tinc més. M’he de dedicar a buscar cobertura per la ràdio i anar omplint les ampolles de cartró amb els meus pipis. Sembla poca cosa però en les meves circumstàncies ja es suficient. Tot això i tenir temps per mi. Quan hi ha visita de familiars insisteixen en quines coses necessito, cosa totalment comprensible. No necessito res, és un plaer tenir temps per gaudir d’un mateix, per escoltar el seu cos, per recuperar l’harmonia.

Ocupat i preocupat per això arriba l’hora de visita. En aquell moment me n’adono que la notícia ja deu córrer bastant i que sense voler l’Emma ha assumit, a part del seu patiment, els rols de: community manager, de cap de gabinet, de cap de premsa, relacions públiques, portaveu, cap de logística i intendència, etc. són molts rols per concentar-los en una persona, eternament agraït. A part de l’hora de visita m’arriba el primer àpat des de l’incident. Sopa de fideus i truita en forma de melindro amb pastanaga. Entra bé. He de dir que el menjar és més que correcte, una llança en favor de la dietista i els cuiners. La cara de les visites reflecteix més tranquil·litat. El Pol, el doctor, els explica com van les coses i els confirma que la causa no és l’estrès. La faran fins a tres neuròlegs diferents, aquesta confirmació. Tothom queda tranquil quan escolten que la cosa va bé i la recuperació en bon camí, de totes maneres noto certa desconfiança, per part de les visites, en que el doctor s’amaga informació. A mi no m’ho sembla de cap manera

.

La tarda es fa rutinària, el cicle és sempre el mateix: infermeres prenent les constants, escoltar una mica la ràdio, mirar el reflex del rellotge i endevinar l’hora, omplir l’ampolla de cartró, visualitzar les neurones assumint noves tasques, escoltar el cos, escoltar com s’infla el matalàs d’aire quan canvies de posició, no fer res i endormiscar-se una mica. Així volta rere volta la tarda va passant.

A l’hora de sopar arriben novetats de l’exterior i les reaccions dels amics i coneguts. Mirat fredament la paraula ictus és molt potent. Sense tenir més informació sona fatal i molt greu. De fet és molt greu. Cal prendre consciència que és mortal o amb seqüeles molt severes i cal prendre consciència de fer tot el treball preventiu possible i evitar les conductes i/o factors de risc. En el meu cas, la zona afectada i l’abast de la lesió conviden, per sort, a un bon pronòstic Tothom ha activat els seus contactes i els seus coneguts. Ja sabem que el Pol serà un dels millors neuròlegs del futur proper i que es confirma que el meu pronòstic és bo. Tinc la sensació que el meu historial mèdic circula per tranquil·litzar als meus propers.

.

Les visites marxen i la nit es fa rutinària, el cicle és sempre el mateix: infermeres prenent les constants, escoltar una mica la ràdio, mirar el reflex del rellotge i endevinar l’hora, omplir l’ampolla de cartró, visualitzar les neurones assumint noves tasques, escoltar el cos, escoltar com s’infla el matalàs d’aire quan canvies de posició, no fer res i endormiscar-se una mica. Així volta rere volta la nit va passant.

Dia 2

Qui sap el què és bo i el què és dolent

6h45. Moment culminant. El despertar és apoteòsic. No puc empassar, noto formigueig al quadrant superior dret de la cara i no em puc incorporar. Scannejo les extremitats i noto la força de sempre, malgrat això no hi ha manera d’incorporar-se, l’estabilitat és 0. La caiguda cap a la dreta és exagerada. No poder empassar genera una certa angoixa, no poder empassar comporta també dificultats de llenguatge. Moment perfecte per trucar al 112. Després de les comprovacions telefòniques pertinents envien una ambulància. Mentre esperem intento vestir-me, s’aconsegueix amb molta dificultat i una gran dosi d’ajut extern. Sense aquest ajut l’èxit de la missió hauria estat impossible. Els sanitaris arriben ràpid. La seva cara és un poema. Comencen a fixar-se en detalls i parlen entre ells. Dificultats a la parlar i saliva sense empassar símptomes clars. Parpella dreta una mica caiguda i forta lateralització també. M’aconsegueixen treure informació: que explico com ha anat, el meu número de DNI, les meves sensacions, etc. La cosa sembla complicada i greu. L’emissora de ràdio els treu fum tot confirmant el destí d’on m’han de portar. M’han de treure amb cadireta perquè no em puc incorporar. L’operació és feixuga, els sento bufar entre cops laterals suaus per barana i escala, arribem a baix i em posen a la llitera. Tot és ben espectacular, però efectiu. Un cop a l’ambulància enfilem cap a Sant Pau.

El trajecte és curt, no estem massa lluny i és diumenge a primera hora del matí. Petit toc de sirena quan ataquem un semàfor en vermell. Imagino que és així, estirat en una llitera a l’interior d’una ambulància la visibilitat de l’exterior és nul·la. L’ambulància es para, s’obren les portes i tot va molt ràpid. Aquesta és la sensació. Activat el protocol ICTUS. Quan dius la paraula t’adones de la gravetat de la situació, és segona causa de mort, primera entre les dones, de l’estat espanyol. Serà un motiu més per allunyar-se del país veí?

En aquest moment, he de dir per aquells que em coneixeu més o només una mica, que malgrat la paraula ICTUS, he estat força tranquil. A molts els semblarà impossible o una vacil·lada, però us puc assegurar que la sensació de pau, calma i tranquil·litat l’he tingut en tot moment. De tant en tant en venia en forma de mantra una frase al cap: qui sap el què és bo i el què és dolent. Per molts de vosaltres no té cap sentit, per mi és extremadament útil i em fa posar el focus de la meva consciència sempre endavant. Després d’escriure això, me n’adono que una mica afectat dec estar.

El protocol s’activa. En pocs instants em trobo amb vies posades al palmell i a l’avant braç i el cap dins l’aparell per fer TACs. Em comenten que ara m’introduiran contrast per la via i que em pot provocar certa caloreta i ganes d’orinar. Processo la informació, ni em tranquil·litza ni m’altera. Els metges i les infermeres em pregunten. La meva sensació és de normalitat, però en les seves cares veus que alguna cosa no va a l’hora. La neuròloga parla amb l’Hospital Clínic pel mòbil i valoren la situació. Sembla afectada l’artèria vertebral i descarten el trasllat al Clínic, ells no podran millorar la situació. L’ictus queda confirmat.

El destí, de moment, sembla clar. La llitera es mou i arriba a la primera etapa del viatge. Tinc plaça reservada al box 1 de semi crítics a Sant Pau. Dit així, sona fatal, però la crua realitat és aquesta. Fins ara, tot ha passat molt de pressa, a partir d’ara, els tempos canviaran.

Les infermeres comencen la seva excel·lent feina. Realment és una feina vocacional sempre amb un somriure a la boca, una paraula d’ànims i una professionalitat envejable, un 10. M’estiren al llit, un megallit increïble, moc una cama i una capa d’aire compensa el meu moviment i amb el comandament puc canviar la inclinació de tres parts del llit. Tot un luxe si no fos per les circumstàncies que m’han portat fins aquí. Les infermeres es presenten i es posen de manera diligent a fer la seva feina. Em posen suero per la via, m’omplen el pit d’elèctrodes i em controlen l’oxigen pel dit. Ja estic connectat, tinc mobilitat reduïda, però estic connectat, el monitor va fent que la informació sigui comprensible. Ara només cal esperar. El dia serà llarg. M’han dit que fins demà res de menjar o beure. Miro el gota a gota que omple el tub i entra al meu cos per la via.

Els ulls examinen l’habitació. No hi ha massa més cosa a fer, només esperar. Observo tots els racons i escolto tots els sons que provenen de la sala on estan les infermeres. L’activitat sembla frenètica. Busco distraccions. Ràpidament en trobo dues. La primera és anar controlant l’hora en el reflex d’un rellotge en una finestra de la sala. El rellotge apareix invertit i dedico uns segons a aprendre a llegir l’hora. Serà un bon divertimento els propers dies. La segona distracció és similar, es tracta de llegir el reflex del monitor de les meves constants en el vidre de l’habitació. Llegir la freqüència cardíaca en format digital o buscar patrons de periodicitat en els batecs del cors ocupen la seva estona. M’han dit que de moment no em donen res per no agreujar la situació. Això sempre anima, o no.

Les primeres visites a l’àrea restringida apareixen. La primera sensació que tinc és tenir complexa de televisió, el canal per això és monotemàtic. Em sento observat. Tothom em mira i m’examina. No em vull imaginar el què pensen. Fan aquella cara d’haver estat patint en silenci. Veure’m els tranquil·litza en certa manera, la imatge no deu ser gens agradable, via posada, cables connectats al pit, etc. Estar a semi crítics dona idea de la situació. Parlar amb mi els asserena però se’ls veu preocupats. Ictus sona fort. Demano una ràdio, no necessito res més, de moment.

Els minuts s’escolen lentament, m’he convertit en expert dels meus divertimentos. La monotonia la trenquen les infermeres venint a mesurar constants i el servei de neteja que va passant constantment, no serà pel que jo embruto. La meva màxima activitat és fer pipi en una ampolla de cartró. Entra una infermera i faig un super extra, un dona un got d’aigua. Realment és una festa. Vol comprovar que no passa res i la tolero. Objectiu assolit.

A l’horari de visita del vespre m’arriba la ràdio. És una ràdio en format USB. El problema que tinc ara és que no hi ha cobertura o n’hi ha molt poca. Trobo la màxima cobertura penjant la ràdio del pal del suero i allà es quedarà tota la nit. La nit és llarga, passa entre endormiscat, les infermeres fent la seva feina i els programes nocturns de ràdio entre fregits de la mala cobertura. De fet a semi crítics no saps si és de dia o de nit, ni quin temps fa. La llum que tens sempre és artificial, això deu desorientar força a la gent gran. Jo tinc sort de saber llegir el rellotge invertit i puc prendre consciència del temps i el seu pas. El pas del temps és l’única preocupació que tinc, porto un dia molt zen, el treball interior ajuda en aquests casos.

Dia 1

13h00. L’hivern que s’acostava sembla que hagi arribat. Assegut a terra el cap comença a girar. A girar com una centrifugadora a tota potència. Només sensació de girar i girar. Aquesta sensació dura uns dos minuts. Al mateix temps tots els porus del cos s’obren i comença a brollar líquid refrigerant de manera descontrolada. El Dragon Khan s’atura però la suor segueix canviant el color de la samarreta fins a donar una tonalitat més fosca però totalment uniforme. Toca descansar i deixar enrere aquesta sensació desagradable. Sembla que el repòs ajuda.

19h00. L’estat general fa molta estona que sembla normalitzat. La tarda apàtica sembla que hagi donat els seus fruits. Ara toca fer el sopar. He insistit en que no es cancel·li, avui ve gent. Tot es desenvolupa amb normalitat, bé amb normalitat absoluta potser no. els moviments tenen pinta de més lents del que és habitual. Malgrat ser més lents són força segurs.

21h00. Hora de sopar. Els amics insisteixen: mira’t la pressió. El sopar es desenvolupa amb la cordialitat habitual. Segueixen mirant-me amb preocupació, se senten culpables de fer-me treballar després del que m’ha passat. En els camins cap a la cuina sovint em comporten un cert desequilibri cap a la dreta. Això em preocupa, desviar-me cap a la dreta. Més endavant sabré el motiu i em tranquil·litzarà. Aquesta lleugera pèrdua d’equilibri sembla degut a la ingesta d’alcohol cosa complicada quan has begut una 0,0. Noto un cert cansament, però res més els explico que si l’endemà no estic bé aniré al metge, això no els calma però seguim el sopar. Després del sopar toca arreglar la cuina i anar a dormir.